Ermita de Santa Bárbara-Altea

L'ermita de Santa Bàrbara està situada a la partida del Cascall , cohesiona l'espai existent entre el marge esquerre del riu Algar i el Poblet d'Altea la Vella, ocupat per les partides del Cascall , Sogai i la Foia . Aquest espai agrari té població estable des d'inicis del segle XVII.

L'actual ermita és el resultat de diferents ampliacions i reformes a partir d'una antiga ermita anterior a 1759. Es té constància documental d'una ampliació realitzada en aquest any, sobre una construcció anterior no datada.

És una de les ermites més antigues d'Altea i de les més actives al llarg del temps . Al costat de la festivitat de la seua patrona en ella s'han celebrat nombrosos actes litúrgics - batejos, comunions , matrimonis - fins a la dècada de 1950 el capellà d'Altea la Vella celebrava missa els diumenges.

Des de la seva creació i possiblement fins a finals del segle XIX, va disposar d'ermità que residia en una estada annexa a l'edifici i cuidava del temple. No es coneixen actuacions arquitectòniques fins a mitjan segle XX quan va ser restaurada . El 1955 es construeix l'actual altar de guix . L'any 2001 l'ermita passa a mans municipals i es restaura la façana .

Es tracta d'un lloc amb gran tradició popular de culte a la Santa a un paisatge agrari molt afectat pel pas de l'Autopista AP7 que en part pateix certa la condició de marginalitat que proporciona aquesta via de gran trànsit i poc curosa amb el paisatge a seu traçat i construcció . El tossal amb bosc frondós al seu voltant crea un ambient agrest i atractiu a l'entorn de l'ermita .

L'arquitectura de l'ermita presenta certa complexitat ja que ha d'haver construït en diverses etapes , de manera que presenta una arquitectura pròpia d'un petit oratori a la part de l'actual presbiteri i una ampliació posterior , de dimensions més generoses i d'estructura diferent a la nau principal .

El cos més profund té una amplada més ajustada , una estructura de murs de càrrega amb volta de canó que cobreix l'espai , , una volta impostada per un ressalt que arriba fins a la qual és l'estructura adossada de la nau principal . Aquesta nova estructura és més àmplia, més complexa , formada per dos arcs faixons sobre els quals descansa una volta arestosa amb capelles internes que prenen la forma de sengles cors laterals , tancats per un arc carpanell sobre la nau central i protegits els balcons per baranes de fusta de disseny molt popular , i als quals s'accedeix per unes petites escales de cargol.

El conjunt de voltes, balcons , capelles , el petit púlpit, creen un ambient intimista i molt popular . Els paviments rajola hidràulica en blanc i negre formen dibuixos amb certa complexitat .

La nau es completa amb una petita sagristia excavada en roca i coberta amb una prolongació del ràfec de la coberta de la nau del presbiteri . La façana és molt senzilla i es remata amb una espadanya d'una única campana . Al lateral oest se situa un porxo cobert recentment restaurat , sense excessiu interès .

És de destacar la glorieta situada enfront de l'ermita , un plànol aterrazado limitat per un banc corregut que s'ajusta a l'orografia del turó sobre la qual se situa l'ermita . La vista des d'ella era immillorable , albirant la vega de l'Algar , la Pila i Altea al fons , L'Autopista AP7 ha alterat de manera radical el paisatge és necessària certa regeneració paisatgística.

Documentación parcial del Catàleg de Bens Culturals. 2013.. Autors, M del Rey, P. Soler i J. Martínez

La ermita de Santa Bárbara está situada en la partida del Cascall, cohesiona el espacio existente entre el margen izquierdo del río Algar y el Poblet d’Altea la Vella, ocupado por las partidas del Cascall, Sogai y la Foia. Este espacio agrario cuenta con población estable desde inicios del siglo XVII.

La actual ermita es el resultado de diferentes ampliaciones y reformas a partir de una antigua ermita anterior a 1759. Se tiene constancia documental de una ampliación realizada en ese año, sobre una construcción anterior no datada.

Es una de las ermitas más antiguas de Altea y de las más activas a lo largo del tiempo. Junto a la festividad de su patrona en ella se han celebrado numerosos actos litúrgicos –bautizos, comuniones, matrimonios- hasta la década de 1950 el cura de Altea la Vella celebraba misa los domingos.

Desde su creación y posiblemente hasta finales del siglo XIX, dispuso de ermitaño que residía en una estancia anexa al edificio y cuidaba del templo. No se conocen actuaciones arquitectónicas hasta mediados del siglo XX cuando fue restaurada. En 1955 se construye el actual altar de yeso. En el año 2001 la ermita pasa a manos municipales y se restaura la fachada.

Se trata de un lugar con gran tradición popular de culto a la Santa en un paisaje agrario muy afectado por el paso de la Autopista AP7 que en parte sufre cierta la condición de marginalidad que proporciona esta vía de gran tráfico y poco cuidadosa con el paisaje en su trazado y construcción. La colina con bosque frondoso a su alrededor crea un ambiente agreste y atractivo en el entorno de la ermita.

La arquitectura de la ermita presenta cierta complejidad ya que debe haberse construido en diversas etapas, de manera que presenta una arquitectura propia de un pequeño oratorio en la parte del actual presbiterio y una ampliación posterior, de dimensiones más generosas y de estructura distinta en la nave principal.

El cuerpo más profundo tiene una anchura más ajustada, una estructura de muros de carga con bóveda de cañón que cubre el espacio,; una bóveda impostada por un resalte que llega hasta la que es la estructura adosada de la nave principal. Esta nueva estructura es más amplia, más compleja, formada por dos arcos fajones sobre los que descansa una bóveda aristada con capillas internas que toman la forma de sendos coros laterales, cerrados por un arco carpanel sobre la nave central y protegidos los balcones por barandas de madera de diseño muy popular, y a los que se accede por unas pequeñas escaleras de caracol.

El conjunto de bóvedas, balcones, capillas, el pequeño púlpito, crean un ambiente intimista y muy popular. Los solados baldosa hidráulica en blanco y negro forman dibujos con cierta complejidad.

La nave se completa con una pequeña sacristía casi excavada en roca y cubierta con una prolongación del alero de la cubierta de la nave del presbiterio. La fachada es muy sencilla y se remata con una espadaña de una única campana. En el lateral oeste se sitúa un porche cubierto recientemente restaurado, sin excesivo interés.

Es de destacar la glorieta situada frente a la ermita, un plano aterrazado limitado por un banco corrido que se ajusta a la orografía de la colina sobre la que se sitúa la ermita. La vista desde ella era inmejorable, divisándose la vega del Algar, la Pila y Altea al fondo, La Autopista AP7 ha alterado de manera radical el paisaje siendo necesaria cierta regeneración paisajística.

Personatges alteans del segle XX. Fred Hessler, per Miguel del Rey

Textura de garrofer 1

Fred Hessler (Offenbach, 1946 - Altea la Vella, 1996) va viure l'últim terç de la seua vida a Altea la Vella, on va recalar amb la seua companya Margarita Löfgren, tots dos pintors de la seua realitat, on les experiències, viatges i cultura adquirida en múltiples països i cultures els va conduir a una riquesa imaginativa, la qual cosa unida a l'autoformació i la renúncia a cap cànon, va donar com a resultat una rica obra personal. En el cas de Fred, críptica en molts casos, però plena de sentiment, de surrealisme, on destacaven els seus dibuixos a llapis i carbonet, les seues textures dibuixades, les seves visions iròniques d'una Altea que en els anys vuitanta s'ofegava en certa decadència cultural i en un incipient consumisme. En la seua obra queda patent d'una manera subtil, irònica i elegant aquest procés alteà que abans Fred va viure a la seua Alemanya, de la qual va eixir per buscar paisatges més autèntics, que al final va trobar en els seus paisatges interiors, en la seua imaginació, en els seus llibres i en l'amena xerrada amb els amics, entre els quals vaig tenir l'honor de trobar-me.

Textura de garrofer2

Fred Hessler (Offenbach, 1946 - Altea la Vella, 1996) vivió el último tercio de su vida en Altea la Vella, donde recaló con su compañera Margarita Löfgren, ambos pintores de su realidad, donde las experiencias, viajes y cultura adquirida en múltiples países y culturas les condujo a una riqueza imaginativa, lo cual unido a su autoformación y la renuncia a canon alguno, dio como resultado una rica obra personal. En el caso de Fred, críptica en muchos casos, pero llena de sentimiento, de surrealismo, donde destacaban sus dibujos a lápiz y carboncillo, sus texturas dibujadas, sus visiones irónicas de una Altea que en los años Ochenta se ahogaba en cierta decadencia cultural y en un incipiente consumismo. En su obra queda patente de una manera sutil, irónica y elegante ese proceso alteano que antes Fred vivió en su Alemania, de la cual salió para buscar paisajes más auténticos, que al final encontró en sus paisajes interiores, en su imaginación, en sus libros y en la amena charla con sus amigos, entre los cuales tuve el honor de encontrarme.

El secreto encanto de Alfas del Pi

Villa García - Altea

La seua qualitat arquitectònica i el valor del paisatge circumdant, aconsellen incloure en el llistat de BRL com a representació de l'arquitectura suburbana i d'esplai de l'últim terç del segle XIX , arquitectura pròpia de certa l'alta burgesia assentada a Altea com a lloc d'esbarjo. 

L'edifici de Villa García és un palauet academicista hui remodelat , però que conserva el caràcter d'element exempt i la seua estructura de façanes i coberta . Un edifici construït a finals del segle XIX i del qual ens dóna referència R. Llorens ( 1983 , p . 261 ) quan indica: " ---- ser construïda pel cantant d'òpera Ernesto Sagi - Barba i la seua dona Luisa Vela, per la qual cosa duia el rètol" vila Sagi-Vela ". Ser adquirida en els anys 1930 per don José García , i d'aquí , per la seua llarga permanència , prenc el nom , avui difícil d'oblidar , mentre que el primer ha passat al bagul dels records . El matrimoni Sagi - Vela particupaba en la vida alteana , i en les festes del Crist o del Consol acudien a l'església a cantar les seus motets i sols, fins que la murmuració els va obligar a anar d'Altea..."

La seua arquitectura de palauet de dues crugies i compost amb cinc obertures en façana amb dos nivells, cobert a quatre aigües i amb un frontó eclèctic al centre de la cornisa. En l'actualitat els espais interiors han perdut cert interès per la subdivisió realitzada , encara que això no ha estat obstacle per a la pèrdua d'interès de la peça a nivell volumètric , de façanes i paisatgístic . L'interior inclou , deslocalitzats , alguns elements de gran valor provinents de l'arquitectura original : fusteria en portes i finestres , vidrieres historicistes i sobre tot això, els balustres i el pom de l'antiga escala, avui reubicada . Aquests elements , alhora que els panells ceràmics de les terrasses, s'atribueixen en el seu disseny inicial a l'arquitecte A. Gaudi, amic d'Ernesto Sagi, el primer propietari de la casa , i qui la va construir , catalans i amics entre si.

S'insereix en un enclavament paisatgístic de gran interès, ja que s'eleva sobre una plataforma que domina les afloraments volcànics que trobem abundantment en aquestes costes, conservant fins i tot el seu antic tancament i restes dels quals va ser el jardí i parc domèstic original. L'arbrat adult que inclou de Pinus halepensis contribueixen a la qualitat del paisatge, només trencat per l'existència del inqualificable port esportiu que s'estén davant les terrasses

Su calidad arquitectónica y el valor del paisaje circundante incluyen a este edifcio en el listado de BRL alteanos como representación de la arquitectura suburbana y de recreo del último tercio del siglo XIX, arquitectura propia de una cierta la alta burguesia o de aquella bohemia de finales del Ochocientos e inicios del s XX, asentada en Altea como lugar de recreo. 

El edificio de Villa García es un palacete academicista hoy remodelado, pero que conserva el carácter de elemento exento y su estructura de fachadas y cubierta. Un edificio construido a finales del siglo XIX y del cual nos da referencia R. Llorens (1983, p. 261) cuando indica:” ----fue construida por el cantante de ópera Ernesto Sagi-Barba y su esposa Luisa Vela, por lo que lucio el rótulo “villa Sagi-Vela” .Fue adquirida en los años 1930 por don José García , y de ahí, por su larga permanencia, tomo el nombre, hoy difícil de olvidar, mientras que el primero ha pasado al baúl de los recuerdos. El matrimonio Sagi-Vela particupaba en la vida alteana, y en las fiestas del Cristo o del Consuelo acudían a la iglesia a cantar  sus motetes y solos, hasta que la murmuración les obligó a irse de Altea…. “

Su arquitectura de palacete de dos crujías y compuesto con cinco vanos en fachada con dos niveles, cubierto a cuatro aguas y con un frontón ecléctico en el centro de la cornisa. En la actualidad los espacios interiores han perdido cierto interés por la subdivisión realizada, aunque ello no ha sido óbice para la pérdida de interés de la pieza a nivel volumétrico, de fachadas y paisajístico. El interior incluye, deslocalizados, algunos elementos de gran valor provenientes de la arquitectura original: carpintería en puertas y ventanas, cristaleras historicistas y sobre todo ello, los balaustres y el pomo de la antigua escalera, hoy reubicada. Estos elementos, a la vez que los paneles cerámicos de las terrazas, se atribuyen en su diseño inicial al arquitecto A. Gaudi, amigo de Ernesto Sagi, el primer propietario de la casa, y quien la construyó, catalanes y amigos entre sí.

Se inserta en un enclave paisajístico de gran interés, ya que se eleva sobre una plataforma que domina las afloraciones volcánicas que encontramos abundantemente en estas costas, conservando incluso su antiguo cierre y restos de los que fue el jardín y parque doméstico original. El arbolado adulto que incluye de pinus halepensis contribuyen a la calidad del paisaje, solo roto por la existencia del incalificable puerto deportivo que se extiende frente a las terrazas.

El Molí del Bellaguarda

El que coneixem com "l Aljub" és part del casal d'un antic molí hidràulic vinculat a l'alqueria medieval de Bellaguarda i situat a una cota relativament alta de l'antic tossal sobre la qual més tard es va aixecar Altea, en particular el raval de Les Costeres, construït a finals del segle XVII i durant el segle XVIII. La seua proximitat al nucli de Bellaguarda ens permet suposar que el molí va ser coetani en el temps amb aquestes fortificacions, en particular en època cristiana, donada la naturalesa de les fàbriques . L'existència de les marques de pedra picada en els seus carreus ens permeten suposar que ens situem entorn a la fi del Tres-cents i el Cinc-cents. L'absència d'excavacions arqueològiques ens priven de conèixer més dades sobre aquest importantíssim edifici de l'edat mitjana alteà.

Les successives manifestacions culturals de les societats que s'han assentat en el que ara coneixem com Altea han deixat múltiples empremtes en el territori , una d'elles és aquest molí hidràulic actiu en època incerta -entre els segles XIV al XVI-. Molí proveït per una antiga sèquia , la denominada com Séquia Blanca, des d'un ramal procedent de l'actual Pla del Castell , sèquia que servia a les demandes hidràuliques més antigues del territori alteà, i que corria per l'anomenat Caixer Alt. A principis del segle XV el lloc de Bellaguarda apareix gairebé en total ruïna i amb ella el seu molí. En 1652 el senyor d'Altea no té en consideració proveir l'antic molí quan pren la iniciativa d'actualitzar el sistema de regs existent aprofitant parts del traçat de l'antiga sèquia , d'aquesta manera s'abandona aquesta estructura hidràulica sense sèquia que li done aigua.

Es conserva en gran mesura part del "Casal" (edifici propi del molí) i la eixida de l'aigua des del "Cup", existint en la part superior de l'edifici un espai que ha de contenir enterrats restes del propi "Cup" i alhora ha correspondre en part a la bassa d'aprovisionament d'aigua, més unes voltes suposadament existents a la casa n º 2 del carrer Sant Blai. En les quals sembla es perllonga part del que va ser l'estructura hidràulica de l'antic molí. Voltes que en cas d'existir haurien de ser objecte d'estudi en posteriors campanyes arqueològiques.

Lo que conocemos como "l ́Aljub" es parte del casal de un antiguo molino hidráulico vinculado a la alquería medieval de Bellaguarda y situado a una cota relativamente alta de la antigua colina sobre la que más tarde se levantó Altea, en particular el arrabal de Les Costeres, construido a finales del siglo XVII y durante el S. XVIII. Su proximidad al núcleo de Bellaguarda nos permite suponer que el molino fue coetáneo en el tiempo con esas fortificaciones, en particular en época cristiana, dada la naturaleza de las fábricas. La existencia de las marcas de cantería en sus sillares nos permiten suponer que nos situamos entorno a finales del Trescientos y el Quinientos. La ausencia de excavaciones arqueológicas nos privan de conocer más datos sobre este importantísimo edificio del medievo alteano.

Las sucesivas manifestaciones culturales de las sociedades que se han asentado en lo que ahora conocemos como Altea han dejado múltiples huellas en el territorio, una de ellas es este molino hidráulico activo en época incierta -entre los siglos XIV al XVI-. Molino abastecido por una antigua acequia, la denominada como Séquia Blanca, desde un ramal procedente del actual Pla del Castell; acequia que servía a las demandas hidráulicas más antiguas del territorio alteano, y que corría por el denominado Caixer Alt. A principios del siglo XV el lugar de Bellaguarda aparece casi en total ruina y con ella su molino. En 1652 el señor de Altea no tiene en consideración abastecer el antiguo molino cuando toma la iniciativa de actualizar el sistema de riegos existente aprovechando partes del trazado de la antigua acequia, de este modo se abandona esta estructura hidráulica sin acequia que lo abastezca..
Se conserva en gran medida parte del "Casal" (edificio propio del molino) y la salida del agua desde el "Cup", existiendo en la parte superior del edificio un espacio que debe contener enterrados restos del propio "Cup" y a la vez debe corresponder en parte a la balsa de almacenamiento de agua, más unas bóvedas supuestamente existentes en la casa no 2 de la Calle Sant Blai. En las cuales parece se prolonga parte de lo que fue la estructura hidráulica del antiguo molino. Bóvedas que en caso de existir debieran ser objeto de estudio en posteriores campañas.

Costera de la Cova de la Serp

En el vessant sud de Bèrnia trobem l'antiga Costera de la Cova de la Serp, un camí tradicional que en els seus començaments està envaït per les poc cuidadoses urbanitzacions allí existents que l'han envaït i en part esborrat. Sobre elles es manté el camí a una cota de 300 m. ascendint per Les Musernes, amb paisatge forestal i d'agricultura de secà abandonada. A partir dels 400 m. el paisatge és forestal amb pineda i matoll mediterrani que quan supera les cotes de les Penyes Roges travessa l'antiga Pineda de Calces, un dens pinar mediterrani

La Cova de la Serp es troba a una cota de 434 m. i en el seu entorn hi trobem la Font de Rostoll

El camí arriba fins a l'extrem oriental de la carena de la serra Bèrnia, ja en el terme municipal de Benissa, fins a una cota de 770 m.

Informació extreta del Catàleg de Béns Culturals d'Altea, autors: M del Rey, J. Martínez i P. Soler.

En la ladera sur de Bèrnia encontramos la antigua Costera de la Cova de la Sep, un camino tradicional que en sus comienzos está invadido por las poco cuidadosas urbanizaciones allí existentes que lo han invadido y en parte borrado. Sobre ellas se mantiene el camino a una cota de 300 m. ascendiendo por Les Musernes, con paisaje forestal y de agricultura de secano abandonada. A partir de los 400 m. el paisaje es forestal con pinar y matorral mediterráneo que cuando supera las cotas de les Penyes Rojes atraviesa el antiguo Pinar de Calces, un denso pinar mediterráneo

La Cova de la Serp se encuentra a una cota de 434 m. y en su entorno encontramos la Font de Rostoll

El camino llega hasta el extremo oriental de la cresta de la Serra Bèrnia, ya en el Término Municipal de Benissa, hasta una cota de 770 m. Previamente atraviesa el Pinar de Calces, pinar mediterráneo denso.

Información del Catálogo de Bienes Culturales de Altea, autores: M del Rey, J. Martínez i P. Soler.

El Reg Major o de Baix- Altea

Imatge d'Altea i del Reg Nou en unfragment del planol del finals del S XVIII. 

Arxiu del Conde de Orgaz.

El Reg Major o de Baix naix en l'actualitat en la confluència dels rius Algar i Guadalest. És el primer reg del que podríem anomenar la Altea moderna i el seu traçat, des de l'assut de captació, discorre vorejant els tossals del Mandem fins els Quintanes on comença a regar les primeres hortes, continua per Garganes, passa pel costat del poble als peus de Bellaguarda - franquejant Altea per la part baixa prop del mar, d'aquí la denominació de Reg de Baix-per finalitzar prop de l'Albir en terme de l'Alfàs.
Al llarg de la primera part del traçat se situen tres molins històrics: el Vell o dels Moros, el Benimussa i l'Horta. A la part final a prop del barranc dels Arcs rep les aigües del Reg Nou.
L'extensió, aproximadament, de la cadena principal és de 8 quilòmetres als quals cal afegir 16kms. de filloles o ramals. Rega les partides del Mandem, Benimussa, Quintanes, Garganes, Escorxador, Carbonera i Cap Blanc.



El Riego Mayor o de Abajo del río Algar nace en la actualidad en la confluencia de los ríos Algar y Guadalest. Es el primer riego de lo que podríamos llamar la Altea moderna y su trazado, desde el azud de captación, discurre bordeando las colinas del Mandem hasta les Quintanes donde empieza a regar las primeras huertas, continua por Garganes, pasa junto al pueblo a los pies de Bellaguarda – franqueando Altea por la parte baja cerca del mar, de ahí la denominación de Reg de Baix- para finalizar cerca del Albir en término de l’Alfàs.

A lo largo de la primera parte del trazado se sitúan tres molinos históricos: el Vell o dels Moros, el Benimussa y l’Horta. En la parte final cerca del Barranco de los Arcos recibe las aguas del Riego Nuevo.

La extensión, aproximada, del canal principal es de 8 kilómetros a los que hay que añadir 16kms. de hijuelas o ramales. Riega las partidas del Mandem, Benimussa, Quintanes, Garganes, Matadero, Carbonera y Cap Blanc.