La Bèrnia, per Toni Mestre. Publicat a Mètode nº 41

En record a un periodista i poeta, amant del nostre poble.

La Bèrnia, la majestuosa serra que tanca pel nord la Marina Baixa, és el teló de fons de la meua infantesa, de les vacances de Pasqua i d’estiu que passàvem a cals avis, a la partida alteana de Cap Negret. D’ella ens venia, de la font del Garroferet, l’aigua de cisterna que bevíem. I dels seus boscos baixava, en carros carregats a caramull, la llenya per a les cuines, forns i llars de la zona. Les nits clares d’estiu, des de casa, s’endevinava, més negra que el cel, l’alta silueta de la serra animada per alguns punts de llum. Són els focs dels pastors, ens deien els majors.

L’estiu que vaig fer quinze anys, el meu pare va proposar-nos, al meu germà i a mi, de pujar al Forat de Bèrnia, un túnel natural que en travessa la cresta. Ens acompanyà Pepet Rostoll, un veïnet de dotze anys que ja hi havia pujat a fer llenya per al forn de la teuleria de son pare. A sol ixent passàrem per Altea la Vella i enfilàrem els primers tossals de la falda. La senda, pedregosa però ben conservada, devia de ser antiquíssima. A mitjan matí ens aturàrem a fer un mos. Seguírem amunt i a poc trobàrem una família que habitava durant el bon temps una de les poques casetes disperses que hi havia. Un got d’aigua, una fotografia i seguírem penyes amunt.

El paisatge es feia feréstec, el camí més empinat. Pedrisses. Suàvem. De sobte ens va acollir el vell Pinar de Calces, que des de la costa és una llarga taca verda sobre el gris de la pedra. El travessàrem acompanyats pel cant forestal dels pins. Ja érem prop del cim. Una fonteta, amb un abeurador per als ramats, ens forní d’aigua. Un últim esforç i al davant nostre vàrem veure la boca triangular d’una cova. Era l’entrada del Forat, un estret passadís de roca viva que en alguns trams feia poc més de mig metre d’ample. Per això se’l coneix també com “el comptador de cabres”. La panoràmica era sublim. A l’esquerra la mar, la badia d’Altea entre Toix i l’Albir, i a la dreta el circ de les serres d’Oltà, el Ponotx, el Puig Campana, el cim d’Aitana i la Serra Gelada. Travessàrem el túnel, amb un fort vent que ens eixia a l’encontre, i a l’altre costat albiràrem l’ombria de la serra, Benissa i gran part de la Marina Alta.

Hora de dinar. Retornàrem a la fonteta de l’abeurador i de sobte sentírem uns forts lladrucs i el dring de moltes esquelletes. A poc se’ns presentaren tres gossarros salvatges i al seu darrere un ramat de cabres blanques de grans banyes, les mateixes dels quadres que representen l’expulsió dels moriscos del 1609. El xiulit del pastor, un xicot jovenàs que aparegué de seguida, va calmar l’excitació dels gossos i ens va retornar la calma. Aquell callosí només baixava al poble cada quinze dies. Pasturava un ramat de cent animals que de nit dormien en alguna cleda a la porta de la qual encenia una foguera. A mil metres fa frescor.

Es va acomiadar i el silenci tornà a ensenyorir-se dels cims. Nosaltres, després d’un breu descans, començàrem la baixada. Si pujar ens havia costat vora quatre hores, no convenia retardar el descens. La part més abrupta del camí calia fer-la amb bona llum. De fet a posta de sol ja érem a casa, cansats i satisfets. L’excursió ens havia posat en contacte amb un món natural i intacte. Ben diferent del d’ara, més de quaranta-cinc anys després, quan els cotxes poden arribar ben amunt i la Bèrnia és víctima de parcel·lacions i urbanitzacions que estan posant en greu perill el seu ecosistema. La seua bellesa. La seua existència!

Toni Mestre. Poeta i periodista.
Mètode 41, Primavera (maig) 2004.

 

Mas de Calces a Altea - La Marina

La masia de Sant Joan Baptista o Mas de Calces entre la Pila i la Foia d'Altea la Vella, té dos aspectes a ressenyar: el primer relatiu al seu valor arquitectònic dins del patrimoni rural valencià, ja que és un dels millors exemples de casa amb riurau incorporat, o casa porticada, aquesta variant dialectal pròpia de la Marina; en segon lloc, perquè és una referència concreta d'aquestes masies de la burgesia agrària de finals del Vuit-cents i del Nou-cents valencià que ens ajuden a comprendre la història econòmica comarcal.

La masia està formada per un conjunt de terres i edificis que configuraven la que va ser una factoria agrària vuitcentista, centre de recepció de productes agraris de gran part de l'antiga Heretat de Benimussa, propietat dels Calzas del Castillo que valencianitzat el cognom, de "els Calces", d'on li ve el nom a la casa.

Els edificis de la masia es situaven al vessant est del Tossal de Calces, amb accés des de l'antic camí Fondo a través d'un camí privat que puja fins a la casa i que en la primera part, en ascens, estava ple d'oliveres, i en el seu tram horitzontal està acompanyat de xiprers al costat de la muntanya i d'oms i eucaliptus a la part baixa, entre els quals es pot veure al lluny el pati principal de la casa. Al llarg del vessant del turó se situaven terrasses per assecador de panses, amb riurau exempt de quatre obertures, més un gran pati que alhora era el sequer del riurau situat sota la primera de les crugies de la casa pairal.

L'edifici principal del mas actual és el producte d'una remodelació integral de la casa realitzada possiblement en el primer terç del segle XIX sobre un edifici més antic, de dues crugies i de cobertes a una aigua abocant cap enrere, amb un espai filtrant previ a la porta d'accés, la mateixa que l'actual, lateralitzada en planta a la manera antiga. La remodelació vuitcentista segueix mantenint la configuració de casa compacta, però li afegeix una crugia davant de la façana original composta per un gran riurau inserit en l'arquitectura de la casa i que ocupa tot el front, un riurau de cinc ulls que disposa d'una gran pati quadrangular de belles proporcions. La casa es cobreix a dues aigües amb ràfec horitzontal a la façana principal i consta de tres plantes

 

Miguel del Rey, Arquitecte. Estiu de 2013

La masía de San Juan Bautista o Mas de Calces entre La Pila y  la "Foia de Altea la Vella", tiene dos aspectos a reseñar: el primero relativo a su valor arquitectónico dentro del patrimonio rural valenciano, ya que es uno de los mejores ejemplos de casa con riurau incorporado, o sea, las llamadas casa porticadas, esta variante dialectal propia de la Marina; en segundo lugar, porque es una referencia concreta de estas masías de la burguesía agraria de finales del Ochocientos y del Novecientos valenciano que nos ayudan a comprender la historia económica comarcal.

La masía está formada por un conjunto de tierras y edificios que configuraban la que fue una factoría agraria decimonónica, centro de recepción de productos agrarios de gran parte de la antigua Heretat de Benimussa, propiedad de los Calzas del Castillo, que valencianizado el apellido, de "els Calces", de donde le viene el nombre a la casa.

Los edificios de la masía se situaban en la vertiente este del Tossal de Calces, con acceso desde el antiguo camí Fondo a través de un camino privado que sube hasta la casa y que en su primera parte, en ascenso, estaba jalonado de olivos, y en su tramo horizontal está acompañado de cipreses en el lado de la montaña y de olmos y eucaliptus en la parte baja, entre los que se puede ver a lo lejos el patio principal de la casa. A lo largo de la ladera de la colina se ubicaban terrazas para secadero de pasas, con riurau exento de cuatro vanos, más un gran patio que a la vez era el sequer del riurau situado bajo la primera de las crujías de la casa solariega.

El edificio principal de la masía actual es el producto de una remodelación integral de la casa realizada posiblemente en el primer tercio del siglo XIX sobre un edificio más antiguo, de dos crujías y de cubiertas a un agua vertiendo hacia atrás, con un espacio filtrante previo a la puerta de acceso, la misma que la actual, lateralizada en planta a la manera antigua. La remodelación Ochocentista sigue manteniendo la configuración de casa compacta, pero le añade una crujía frente a la fachada original compuesta por un gran riurau inserto en la arquitectura de la casa y que ocupa todo el frente; un riurau de cinco ojos que dispone de una gran patio cuadrangular de bellas proporciones. La casa se cubre a dos aguas con alero horizontal en la fachada principal y consta de tres plantas

 Miguel del Rey, Arquitecto, 2013

El Portal Nou, per Miguel del Rey

LA RESTAURACIÓ DEL PORTAL NOU D'ALTEA. Miguel del Rey Aynat

Al llarg dels mesos de juliol i agost de 2013 es van realitzar per part de l'Ajuntament d'Altea les obres de recuperació i restauració realitzades per l'Empresa de José Ripoll baix la direcció de l'arquitecte Miguel del Rey Aynat, amb la supervisió arqueològica de D. Jaume Martínez.

Les obres es van centrar en la recuperació de les restes originals de la porta oberta a 1743 sobre la muralla de Llevant per facilitar la connexió de la Vila amb el populós raval de Sant Pere o de Peixcadors. Es va observar l'existència de carreus sota la porta que ha estat configurant el portal des de mitjans del segle XIX, possiblement des de la desaparició de la muralla i la desaparició de la major part del cadirat que construïa la porta, restes de la qual es poden veure en alguns edificis propers al lloc o als murs dels aterrassaments de la glorieta propera. De la mateixa manera es va observar en la part esquerra de la porta l'empremta dels carreus i de les dovelles desapareguts, definint un fragment de l'extradós de l'arc original de la porta del segle XVIII, la qual cosa ens va donar un suport excepcional per poder conèixer les dimensions i la forma d'aquestes peces que construïen una porta neoclàssica.

Amb aquestes dades es va abordar la restauració del Portal, l'eliminació de la  configuració que ocultava les restes originals i es va eliminar algun element que envaïa l'escena de la porta, el qual encara no permet la completa percepció de l'arc, es tracta de la balconada superior, obert a mitjan segle XIX com a finestra enrasada a façana i que després d'una desafortunada intervenció sobre aquest edifici va construir un voladís que no permetia restauració alguna.

Les fàbriques originals van patir  molt en aquests cent cinquanta anys, a més de l'espoli del cadirat, es van enfrontar a la construcció d'un nou arc que resolgués la capacitat portant de l'arc desaparegut, per la qual cosa es va construir un arc de profunditat capaç de suportar el ample del mur de la muralla en pedra calcària de Les Quintanes conformat per diverses rosques d'estretes dovelles,  biax el qual van quedar ocults els carreus originals que conformaven els murs inters originals del Portal i que ara hem recuperat. L'estructura de formigó de la casa que sobre ell hi es va construir de nou sense atendre a les restes de carreus existents.

Sobre la intervenció cal assenyalar que es va reconstruir de l'arc posterior que obri al Carrer Fondo, per a això s'han realitzar unes cates on en què es van trobar els carreus que marcaven l'ample del pas de l'antic arc; carreus de pedra sorrenca uns i de calcària altres, havent-se deixat al seu lloc aquests carreus per marcar la dimensió original de l'obertura. Donada la mala factura de l'arc i la seua inestabilitat estructural, i no és un element protegit en si, es va determinar la demolició, havent-se construït una rèplica exacta del mateix de manera que es va garantir l'estabilitat de l'obra, en ser un pas molt transitat, mantenint la forma i la memòria històrica en aquest espai.

A l'entorn de l'arc del Portal Nou es va eliminar la volada en formigó del balcó superior que a més d'afectar a la percepció del Portal, impossibilitava la construcció de l'arc amb les dimensions de les dovelles originals, ni de cap mesura. Després d'aquesta operació es van picar i sanejar els murs immediats a l'arc, deixant vistes les petjades dels carreus originals, així com la presència dels nous pilars de formigó de la nova estructura de la casa superior.

La reintegració volumètrica parcial de l'arc del segle divuit s'ha disposat amb la construcció de tres dovelles de marès similar a les originals, d'iguals dimensions, que marquen l'arrencada de l'arc i acaben sobre el trasdós de l'arc original. A partir d'elles l'arc es construeix amb l'amplada adequada però amb unes noves dovelles que permeten passar  baix la finestra existent. Aquestes pedres són diferents, són calcària de color gris bru provinent d'una antiga pedrera de la serra de Bèrnia.

Els murs sobre els quals s‘alça l'arc mantenen el tarús original, igual que el mateix arc,  el de la muralla renaixentista. Aquests s'han construït amb maçoneria calcària a partir de les pedres sobrants de l'antic arc; lluin-se amb un morter bastard de calç, limitant la intervenció per un enfonsat de 15 mm que emmarca l'àmbit d'intervenció. A l'interior de l'arc s'ha disposat a la part superior una volta reglada que configura la part superior del portal.

S'ha practicat una neteja de paraments de pedra; neteja manual amb raspall i esponja, sanejat de carreus, picat de morters i la seua substitució per morters bastards de calç i ciment amb sorres de riu que li donen color. Tot això mitjançant raspall suau o, si s'escau la projecció en sec, amb equip de raig de silicat d'alumini granulat (sense sílice lliure ia baixa pressió (0.2 - 1.5 bar) i amb un angle de 45º o inferior, per a posterior reintegració volumètrica amb morters petris específics de restauració tipus PARROT o similar, d'alta resistència i similar acabat a la pedra existent en l'actualitat, per a més tard sanejar i rejuntar les seues juntes amb morter de calç lleugerament acolorit amb pigments o terres naturals, i tonificant les pedres que es han reposat en els espais que falten.

LA RESTAURACIÓN DEL PORTAL NOU DE ALTEA. Miguel del Rey Aynat

A lo largo de los meses de Julio y Agosto de 2013 se realizaron por parte del Ayuntamiento de Altea las obras de recuperación y restauración realizadas por la Empresa de D. José Ripoll bajo la dirección del Arquitecto Miguel del Rey Aynat, con la supervisión arqueológica de D. Jaume Martínez.

Las obras se centraron en la recuperación de los restos originales de la puerta abierta en 1743 sobre la muralla de Levante para facilitar la conexión de la Vila con el populoso arrabal de Sant Pere o de Peixcadors. Se observo la existencia de sillería bajo la puerta que ha estado configurando el portal desde mediados del siglo XIX, posiblemente desde la desaparición de la muralla y la desaparición de la mayor parte de la sillería que construía la puerta, restos de la cual se pueden ver en algunos edificios cercanos al lugar o en los muros de los aterrazamientos de la glorieta próxima. De la misma manera se observó en la parte izquierda de la puerta la huella de los sillares y de las dovelas desaparecidos, definiendo un fragmento del trasdós del arco original de la puerta del siglo XVIII, lo cual nos dio un apoyo excepcional para poder conocer las dimensiones y la forma de estas piezas que construían una puerta neoclásica.

Con estos datos se abordó la restauración del Portal, la eliminación de la forma que ocultaba los restos originales y se atendió a eliminar algún elemento que invadía la escena de la puerta, el cual aún no permite la completa percepción del arco, se trata del balcón superior, abierto a mediados del siglo XIX como ventana enrasada a fachada y que tras una desafortunada intervención sobre este edificio construyó un voladizo que no permitía restauración alguna.

Las fábricas originales sufrieron lo indecible en estos ciento cincuenta años, además del expolio de la sillería, se enfrentaron a la construcción de un nuevo arco que resolviera la capacidad portante del arco desaparecido, para lo cual se construyó un arco de profundidad capaz de soportar el ancho del muro de la muralla en piedra caliza de Les Quintanes conformado por varias roscas de estrechas dovelas, bajo el cual quedaron ocultos los sillares originales que conformaban el quicio original del Portal y que ahora hemos recuperado. La estructura de hormigón de la casa que sobre él existe se construyó de nuevo sin atender a los restos de sillería existentes.

Sobre la intervención hay que señalar que se reconstruyó de nuevo el arco posterior que abre a la Calle Fonda, para ello se han realizaron unas catas donde en las que se encontraron los sillares que marcaban el ancho del paso del antiguo arco; sillares de piedra arenisca unos y de caliza otros, habiéndose dejado en su lugar dichos sillares para marcar la dimensión original de dicha apertura. Dada la mala factura del arco y su inestabilidad estructural, no siendo un elemento protegido en sí, se determinó su demolición, habiéndose construido una réplica exacta del mismo de manera que se garantizara la estabilidad de la obra en el espacio público, al ser un paso muy transitado, manteniendo la forma y la memoria histórica en este espacio.

En el entorno del arco del Portal Nou se eliminó el saledizo en hormigón del balcón superior que además de afectar grandemente a la percepción del Portal, imposibilitaba la construcción de arco alguno sin distorsionar las medidas originales del vano del arco, pues la casa ha rebajó en su momento la cota original de forjados, imposibilitando ahora poder reconstruir el arco con las dimensiones de las dovelas originales. Tras esta operación se picaron y sanearon los muros inmediatos al arco, dejando vistas las huellas de los sillares originales, así como la presencia de los nuevos pilares de hormigón de la nueva estructura de la casa superior.

La reintegración volumétrica parcial del arco dieciochesco se ha dispuesto con la construcción de tres dovelas de piedra arenisca similar a las originales, de iguales dimensiones, que marcan el arranque del arco y acaban sobre el trasdós del arco original. A partir de ellas el arco se construye con la anchura adecuada pero con unas nuevas dovelas que permiten pasar bajo el vano de la ventana existente. Estas piedras son distintas, son caliza de color gris pardo proveniente de una antigua cantera de la sierra de Bèrnia.

Los muros sobre los que se levanta el arco mantienen el plano inclinado original, igual que el propio arco, que conserva el talud de la muralla renacentista. Estos se han construido con mampostería caliza a partir de las piedras sobrantes del antiguo arco; revocándose con un mortero bastardo de cal, limitando la intervención por un rehundido de 15 mm que enmarca el ámbito de intervención. En el interior del arco se ha dispuesto en la parte superior una bóveda reglada que configura la parte superior del portal.

Se ha practicado una limpieza de paramentos de piedra; limpieza manual con cepillo y esponja, saneado de sillares, picado de morteros y su sustitución por morteros bastardos de cal y cemento con  arenas de río que le den color. Todo ello mediante cepillo suave o en su caso la proyección en seco, con equipo de chorreado de silicato de  aluminio granulado (sin sílice libre y a baja presión (0.2 - 1.5 bar) y con un ángulo de 45º o inferior, para posterior reintegración volumétrica con morteros pétreos específicos de restauración tipo PARROT o similar, de alta resistencia y similar acabado a la piedra existente en la actualidad, para más tarde sanear y rejuntar sus juntas con mortero de cal ligeramente coloreado con pigmentos o tierras naturales, y tonificando las piedras que se han repuesto en los espacios faltantes

personatges alteans del S. XX. Fred Hessler, pintor

Fred Hessler (Offenbach, 1946 - Altea la Vella, 1996) va viure l'últim terç de la seua vida a Altea la Vella, on va recalar amb la seua companya Margarita Löfgren, tots dos pintors de la seua realitat, on les experiències, viatges i cultura adquirida en múltiples països i cultures els va conduir a una riquesa imaginativa, la qual cosa unida a l'autoformació i la renúncia a cap cànon, va donar com a resultat una rica obra personal. En el cas de Fred, críptica en molts casos, però plena de sentiment, de surrealisme, on destacaven els seus dibuixos a llapis i carbonet, les seues textures dibuixades, les seves visions iròniques d'una Altea que en els anys vuitanta s'ofegava en certa decadència cultural i en un incipient consumisme. En la seua obra queda patent d'una manera subtil, irònica i elegant aquest procés alteà que abans Fred va viure a la seua Alemanya, de la qual va eixir per buscar paisatges més autèntics, que al final va trobar en els seus paisatges interiors, en la seua imaginació, en els seus llibres i en l'amena xerrada amb els amics, entre els quals vaig tenir l'honor de trobar-me.

Fred Hessler (Offenbach, 1946 - Altea la Vella, 1996) vivió el último tercio de su vida en Altea la Vella, donde recaló con su compañera Margarita Löfgren, ambos pintores de su realidad, donde las experiencias, viajes y cultura adquirida en múltiples países y culturas les condujo a una riqueza imaginativa, lo cual unido a su autoformación y la renuncia a canon alguno, dio como resultado una rica obra personal. En el caso de Fred, críptica en muchos casos, pero llena de sentimiento, de surrealismo, donde destacaban sus dibujos a lápiz y carboncillo, sus texturas dibujadas, sus visiones irónicas de una Altea que en los años Ochenta se ahogaba en cierta decadencia cultural y en un incipiente consumismo. En su obra queda patente de una manera sutil, irónica y elegante ese proceso alteano que antes Fred vivió en su Alemania, de la cual salió para buscar paisajes más auténticos, que al final encontró en sus paisajes interiores, en su imaginación, en sus libros y en la amena charla con sus amigos, entre los cuales tuve el honor de encontrarme.

l´església de l'antic convent de s francesc i s. pere / texte del catàleg de bens patrimonials d'altea / M. del Rey, P. Soler i J. Martínez

com homenatge al poble d'Altea i al seu patrimoni, commemorant l'aprovació inicial del seu catàleg, presentem hui un dels més estimats edificis alteans: l'església de l'antic convent de sant Francesc i sant Pere.

Temple d'una nau coberta amb volta construïda per arcs de mig punt que entre ells inclouen una petita creueria arestosa. Arcs suportats per contraforts interns que defineixen concises capelles laterals. Un creuer asimètric defineix sobre la nau central una volta rebaixada i molt plana. Cap al sud es disposa en el creuer d'una capella de la Comunió d'ajustades dimensions i planta quadrada coberta amb una cúpula sense llanterna. El presbiteri elevat quatre esglaons no inclou retaule.

L'arquitectura de l'església és molt senzilla, concisa, molt franciscana, com és pròpi. El seu interior el defineixen el sistema d'arcs i pilastres que marquen el ritme de l'estructura amb un gran cornisó, un ràfec que lliga el perímetre, excepte en el frontis del presbiteri, on l'absència d'elements arquitectònics és evident. Les capelles laterals s'emmarquen baix la cornisa i es defineixen amb un arc de mig punt ben proporcionat. És d'assenyalar dues qüestions de cert interès: d'una banda les seues mesures i dimensions de planta i secció són molt similars a l'antiga església fundacional d'Altea, la construïda per Damià Cambra a 1617. D'altra la manca de criteri a l'hora d'endreçar o restaurar la façana, la qual ha estat substituïda per una proposta atipológica, sense cap caràcter, que es deslliga completament de l'austeritat franciscana de l'església original.

La història constructiva de l'edifici és complexa i sense excessius apunts històrics anteriors al S. XX, que ens permetin reconstruir el seu procés. L'absència d'unes fàbriques de qualitat a acompanyat a aquest edifici, el qual va entrar en ruïna en diversos moments, amb intervencions molt forts al llarg de la primera dècada del s. XX, ja que en la Crònica que ens va llegar el Capellà Joan Baptista Cremades tenim notícia d'obres de restauració de la volta que diu aquesta arruïnada al llarg de 1901."También quedó asegurada la parte izquierda de la Iglesia del ex-convento de San Francisco que presentaba un aspecto deplorable; los machos o pilares de la nave y capillas laterales, que estaban deshechos, fueron fortificados y reparados; la pared, que había perdido su aplomo y se había desunido y separado de las bóvedas de las capillas, formando una abertura de unos veinte centímetros y por la cual penetraba el sol en la Iglesia, se derribó casi por completo y se volvió a construir de nuevo”. En 1903 -1905 s'indica que alguna casa adjacent "s'havia apoderat de la teulada de tres capelles de la referida Església, fent servir de cuina, safareig i terrassa al referit teulada: hi havia, a més, una porta que posava en comunicació la casa Ajuntament i el cor de l'Església, la qual cosa es prestava a alguns abusos, a moltes irreverències i potser fins sacrilegis ". El 1906 s'aixeca el campanar fins a l'altura de la façana, més tard es construeix el cos de campanes i en  1916 el'altar major. Als anys 60 del segle la mal entesa modernitat enderroca el convent i lésglésia queda aillada del seu entor cultural. 

como homenage al pueblo de Altea y a su patrimonio, conmemorando la aprobación inicial de su catálogo, presentamos hoy uno de los más queridos edificios alteanos: la iglesia del antiguo convento de  san Francisco y san Pedro.

Templo de una nave cubierta con bóveda construida por arcos fajones que entre ellos incluyen una pequeña crucería aristada. Arcos soportados por contrafuertes internos que definen escuetas capillas laterales. Un crucero asimétrico define sobre la nave central una bóveda rebajada y muy plana. Hacia el sur se dispone en el crucero de una capilla de la Comunión de ajustadas dimensiones y planta cuadrada cubierta con una cúpula sin linterna. El presbiterio elevado cuatro peldaños no incluye retablo.

La arquitectura de la iglesia es muy sencilla, escueta, muy franciscana, como es propio. Su interior lo definen el sistema de arcos fajones y pilastras que marcan el ritmo de la estructura con un gran cornisón que ata el perímetro, excepto en el frontis del presbiterio, donde la ausencia de elementos arquitectónicos es evidente. Las capillas laterales se enmarcan bajo la cornisa y se definen con un arco de medio punto bien proporcionado. Es de señalar dos cuestiones de cierto interés: por un lado sus medidas y dimensiones de planta y sección son muy similares a la antigua iglesia fundacional de Altea, la construida por Damiá Cámara en 1617. Por otro la falta de criterio a la hora de adecentar o restaurar la fachada, la cual ha sido sustituida por una propuesta atipológica, sin carácter alguno, que se desliga completamente del carácter austero y eminente franciscano de la iglesia original.

La historia constructiva del edificio es compleja y sin excesivos apuntes históricos anteriores al S. XX, que nos permitan reconstruir su proceso. La ausencia de unas fábricas de calidad a acompañado a este edificio, el cual entró en ruina en diversos momentos, con intervenciones muy fuertes a lo largo de la primera década del s. XX, pues en la Crónica que nos legó el Cura Juan Bautista Cremades tenemos noticia de obras de restauración de la bóveda que dice esta arruinada a lo largo de 1901. “También quedó asegurada la parte izquierda de la Iglesia del ex-convento de San Francisco que presentaba un aspecto deplorable; los machos o pilares de la nave y capillas laterales, que estaban deshechos, fueron fortificados y reparados; la pared, que había perdido su aplomo y se había desunido y separado de las bóvedas de las capillas, formando una abertura de unos veinte centímetros y por la cual penetraba el sol en la Iglesia, se derribó casi por completo y volvió a construirse de nuevo”. En 1903 -1905 se indica que alguna casa colindante “se había apoderado del tejado de tres capillas de la referida Iglesia, haciendo servir de cocina, lavadero y terraza al referido tejado: había, además, una puerta que ponía en comunicación la casa Ayuntamiento y el coro de la Iglesia, lo cual se prestaba a algunos abusos, a muchas irreverencias y tal vez hasta sacrilegios”. En 1906 se levanta el campanario hasta la altura de la fachada, más tarde se construye el cuerpo de campanas. En 1916 se levanta el altar mayor. En los años 60 del siglo XX la iglesia queda huerfana al ser derribado el convento en aras de una mal interpretada modernidad.

calvari d'altea, vista del segle XVIII i capelles actuals.

El calvari inicia el seu recorregut a costat del Portal Vell al vessant nord de l'antiga muralla i es perllonga a través del carrer Calvari fins a l'antic calvari situat en el que va ser l'antiga ermita de Xotxim. El paisatge està molt deteriorat per la incidència de l'urbà sobre un recorregut que no ha estat valorat com a bé patrimonial. La presència del paisatge de la Serra i la vall del riu, així com l'existència d'alguns jardins públics poden disminuir un deteriorament visual que és evident en el que va ser l'entorn de Sant Xotxim.
Es tracta d'casilicis tradicionals de base quadrada, exempts o adossats als edificis o paraments existents. Compostos per dos cossos, un inferior que defineix un plafó sobre el qual consta el nombre de l'Estació i que emmarca el que serà l'ample de la fornícula superior on es protegeix el plafó ceràmic de quatre rajoles que descriu gràficament la indicada Estació.
La fornícula superior s'acaba amb un arc carpanell que crea una situació formalment incerta entre la forma del panell-quadrada-i la corba sempre insegura del carpanell. Sobre això una potent imposta defineix la base del que serà el cos de rematada superior: una piràmide de base quadrada que s'eleva sobre unes arestes de gruix variable. No totes les capelles són iguals, es conserva l'existent en la tàpia de la casa de D Genaro Lahuerta, on l'estació VII té un disseny particular. Tots els casalicis estan sempre acabats en arrebossats i pintades de blanc

---------

El calvario inicia su recorrido en junto al Portal Vell en la ladera norte de la antigua muralla y se prolonga a través de la calle Calvari hasta el antiguo calvario ubicado en lo que fue la antigua ermita de Xotxim. El paisaje esta muy deteriorado por la incidencia de lo urbano sobre un recorrido que no ha sido valorado como bien patrimonial. La presencia del paisaje de la Sierra y el valle del río, así como la existencia de algunos jardines públicos pueden aminorar un deterioro visual que es evidente en lo que fue el entorno de Sant Xotxim.
Se trata de casilicios tradicionales de base cuadrada, exentos o adosados a los edificios o paramentos existentes. Compuestos por dos cuerpos, uno inferior que define un plafón sobre el que se in...scribe el número de la Estación y que enmarca lo que será el ancho de la hornacina superior donde se resguarda el plafón cerámico de cuatro azulejos que describe gráficamente la indicada Estación.
La hornacina superior se acaba con un arco carpanel que crea una situación formalmente incierta entre la forma del panel -cuadrada- y la curva siempre insegura del carpanel. Sobre ello una potente imposta define la base de lo que será el cuerpo de remate superior: una pirámide de base cuadrada que se eleva sobre unas aristas de espesor variable. No todas las capillas son iguales, se conserva la existente en la tapia de la casa de D Genaro Lahuerta, donde la estación VII tiene un diseño particular. Todos los casalicios están siempre acabados en revocos y pintadas de blanco

playa de altea, un fresco desaparecido del maestro palau

Una imagen de la playa de Altea a principios del Siglo XX en un fresco del gran pintor Genaro Palau correspondiente a aquel nunca demasiado llorado salón de la casa del pintor Joaquín Mompó en la antigua calle del Mar en Altea, hoy llamada del Conde de Altea, pues este fue último fue quien construyó de lo que fue la casa del Peño, que ya todos conocimos y hoy desaparecida. A lo que ibamos, la casa la construyeron para deleite del propietario y sus amigos, entre quién estaba la señora Fuensanta y a quién el pintor dedicó alguno de sus cuadros, que residía en una villa donde más tarde estuvo el conocido hotel Gasthoff, aquel elegante edificio de los años 50 del siglo XX, más tarde sustituido por el edificio Alteanos, una arquitectura que intenta mirar aquella "tendenza" italiana de los '70 desde una perspectiva local, interpretando particularmente el porticado preceptivo a la calle Conde de Altea y dándole una escala pública, para abandonar así los mentirosos arcos que inundan la calle en una insoportable mentira.
La imagen la he retocado y manipulado hasta proporcionarla y hacerla más visible a partir del original cedido por el gran investigador, amigo y gran alteano, Luis Fuster.
Palau y Mompó están en en la foto de homenaje a D Francisco Martinez i Martinez que se le hizo sobre 1926 en la Fonda de Ronda (pag 330 de el Diccionario de Altea y sus cosas de Ramón Llorens) Homenaje que estos días se repite en el centenario de su obra "Coses de la Meua Terra", una de las mejores obras del la etnologia y el folklor valencianos.