la casa Marín a altea

La casa Marín és un dels exemples característics de les arquitectures eclèctiques que trobàvem en els pobles i ciutats valencianes de la primera meitat del segle XX; construccions característiques d'una època. Un paisatge perdut del qual no...més queden alguns exemples.

La casa Marín, a Altea, ens mostra l'esquema típic d'aquest tipus de cases, construïda entorn als anys 1930, on destaquen dos elements característics: la Torre i el Porxo. Les cases solen incloure cossos més o menys compactes, generalment construïts per dos crugies o tres en algun cas. El porxe sol situar-se en un lateral, quan no s'utilitza com a espai filtrant anterior a l'entrada de la casa. La torre es situa lateralment i de manera que la seua esveltesa quede garantida en permetre la possibilitat de llegir-se en tota la seua alçada, com és el cas d'esta casa. Torre amb tres nivells, esvelta, amb tres estretes finestres per nivell acabades en arcs. La coberta a quatre aigües i el ressalt de la volada del ràfec amb els panells de taulell, marca un remat molt adjectivat, potenciant l'ombra d'un ràfec ja de per si molt volat.

La casa Marín es uno de los ejemplos característicos de las arquitecturas eclécticas que encontrábamos en los pueblos y ciudades valencianas de la primera mitad del siglo XX; construcciones características de una época. Un paisaje perdido del que solo quedan algunos ejemplos.

La casa Marín, en Altea, nos muestra el esquema típico de este tipo de casas en las que destacan dos elementos característicos: la Torre y el Porche. Las casas suelen incluir cuerpos más o menos compactos, generalmente construidos por dos crujías o tres en algún caso. El porche suele situarse en un lateral, cuando no se utiliza como espacio filtrante anterior a la entrada de la casa. La torre se sitúa lateralmente y de manera que su esbeltez quede garantizada al permitir la posibilidad de leerse en toda su altura, como es el caso de esta casa. Torre con tres niveles, esbelta, con tres estrechas ventanas por nivel acabadas en arquillos. La cubierta a cuatro aguas y el resalte del voladizo del alero con los paneles de azulejo, marca un remate muy adjetivado, potenciando la sombra de un alero ya de por si muy volado.

perro blanco, arquitectura en piedra tosca, altea

 

Forma, textura, luz, materia, espacio son los ingredientes de mi trabajo; si a ellos se une un uso y una referencia cultural…eso es la arquitectura

Forma, textura, llum, matèria, espai són els ingredients del meu treball, si a ells s'uneix un ús i una referència cultural ... això és l'arquitectura

Perro blanco, arquitectura en piedra tosca, MdR, Altea, 2002

personatges alteans del S. XIX - Luis Martínez i Beneyto

Neix a Altea el 1828, fill de Luis Martínez i Clara Beneyto, dues famílies de tradició alteana amb personatges en professions liberals: metges, apotecaris i escrivans, etc, als quals s'unia la seva condició de terratinents. Va ser diputat a Corts a Madrid durant diverses legislatures va dedicar gran part de la seua vida a tasques filantròpiques i benèfiques, tant des del Parlament de la Nació, com des del seu propi poble d'Altea, en particular es centre en pal · liar els danys socials causats per les epidèmies de febres colèriques de 1854, 1856 i 1869; feines per les quals el rei Amadeu I li va concedir la Creu de Primera Classe de l'Ordre Civil de la Beneficència al juliol de 1871. La seua inesperada mort a Madrid el 1874 va ser molt sentida a la Cort i a Altea, on es van dictar bàndols en els quals s'unien les lloes a l'heroi, com se li qualificava, amb el consol que la figura del seu germà Joan podria significar en la herència política dels ciutadans locals.

Luis Martínez, solter, sense descendència, va ser un benefactor del poble, "pare dels pobres" se li deia. Va regalar terrenys a la seua finca de Les Rotes per crear un nou cementiri, seguint criteris higienistes que allunyara els enterraments dels voltants del poble. Des de la seua casa del Barranquet (Foia d'Icard), va animar a les seues gents a celebrar festes populars i religioses, que les va dedicar al sant valencià Luis Beltran, en honor al sant patró del "senyor Llauís", com indica R. Llorens (Diccionario de Altea y sus Cosas, p 124, Altea 1983).

Nace en Altea  en 1828, hijo de Luis Martínez y Clara Beneyto, dos familias de tradición alteana con personajes en profesiones liberales: médicos, boticarios y escribanos, etc, a los que se unía su condición de terratenientes. Fue Diputado a Cortes en Madrid durante varias legislaturas dedicó gran parte de su vida a labores filantrópicas y benéficas, tanto desde el Parlamento de la Nación, como desde su propio pueblo de Altea, en particular se centro en paliar los daños sociales causados por las epidemias de fiebres coléricas de 1854, 1856 y 1869; labores por las cuales el rey Amadeo I le concedió la Cruz de Primera Clase  de la Orden Civil de la Beneficencia en Julio de 1871. Su inesperada muerte en Madrid  en 1874 fue muy sentida en la Corte y en Altea, donde se dictaron bandos en los cuales se unían las loas al héroe, como se le calificaba, con el consuelo que la figura de su hermano Juan podría significar en la herencia política de los ciudadanos locales.

Luis Martínez, soltero, sin descendencia, fue un benefactor del pueblo, “padre de los pobres” se le llamaba. Regaló terrenos en su finca de Les Rotes para crear un nuevo cementerio, siguiendo criterios higienistas que alejara los enterramientos de las inmediaciones del pueblo. Desde su casa del Barranquet (Foia d´Icard), animó a sus gentes a celebrar fiestas populares y religiosas, que las dedicó al santo valenciano Luis Beltran, en honor al santo patrono del “señor Llauís”, como indica R. Llorens ( p 124, Altea 1983).

calvari d'altea la vella / miguel del rey-pere soler i jaume martínez

Situat sobre el vessant nord del tossal on s'assenta el Poblet, el Calvari és un element caracteritzador del paisatge i és molt visible tant des de la pròpia Altea la Vella, com des del Camí del Garroferet. L'orografia del lloc defineix una conca visual a curta distància de gran intensitat visual i valor etnològic, la qual té unes vistes molt interessants sobre el Calvari. Aquesta conca està definida pel Barranc de les Cases, les vessants dels tossals baix les quals es troba la font del Garroferet, la Font Gran i les muntanyetes al voltant del cementeri. Solcat aquest triangle, pel traçat del Reg d Altea la Vella i el Camí del Garroferet,

L'arquitectura dels casalicis és la tradicional d'aquestes construccions quadrades amb un cos basamental que eleva fins a una determinada alçada el cos on s'obri la capella, la capelleta que protegeix l'escena de l'estació corresponent de les 14 existents en aquests Via Crucis tradicionals. la capelleta quadrada es tanca amb una reixa i al fons se situa el panell ceràmic. Es remata el casalici amb una piràmide de quadre costats, molt pròpia d'aquestes arquitectures, acabades sempre en arrebossats i pintades de blanc.

Situado sobre la ladera norte de la colina donde se asienta el Poblet, el Calvari es un elemento caracterizador del paisaje y es muy visible tanto desde la propia Altea la Vella, como desde el Camino del Garroferet. La orografía del lugar define una cuenca visual a corta distancia de gran intensidad visual y valor etnológico, la cual tiene unas vistas muy interesantes sobre el Calvario. Esta cuenca está definida por el Barranco de les Cases, las laderas de las colinas bajo las cuales se encuentra la Font del Garroferet, la Font Gran y las colinas entorno al cementerio. Surcado este triángulo, por el trazado del Reg d ́Altea la Vella y el Camí del Garroferet,

La arquitectura de los casalicios es la tradicional de estas construcciones cuadradas con un cuerpo basamental que eleva hasta una determinada altura el cuerpo donde se abre la capilla, la hornacina que protege la escena de la estación correspondiente de las 14 existentes en estos Vía Crucis tradicionales. la hornacina cuadrada se cierra con una reja y al fondo se sitúa el panel cerámico. Se remata el casalicio con una pirámide de cuadro lados, muy propia de estas arquitecturas, acabadas siempre en revocos y pintadas de blanco.

Eflorescències volcàniques en l`Olla

Nota: Imatge de "Raco de l´Albir".

Eflorescències volcàniques de la Cala del Soio a Altea, amb una antiguitat de 250 milions d'anys és un dels mes interessants llocs de la costa valenciana, tant per paisatge en si, com per valor geològic. En el fons aquest paisatge va començar a formar-se en el moment en què van començar a separar les plaques dels diferents continents. Al costat de Columbretes i Cofrents, és un dels tres paisatges de volcans que podem trobar a les nostres terres i mars.

--------

Eflorescencias volcánicas de la Cala del Soio en Altea, con una antigüedad de 250 millones de años es uno de los mas interesantes lugares de la costa valenciana, tanto por paisaje en sí, como por valor geológico. En el fondo este paisaje empezó a formarse en el momento en que comenzaron a separase las placas de los distintos continentes. Junto a Columbretes y Cofrentes, es uno de los tres paisajes de volcanes que podemos encontrar en nuestras tierras y mares.

les pedres del molí de Bellaguarda

Les pedres del molí de Bellaguarda en Altea parlen de aigues pasades, de camins perduts, de formes pretèrites... Es un lloc particular. Son els carreus del segle XVI o XV millor conservats d´Altea. Pedra calcárea de la bona.

"El Molí del Bellaguarda, o el" Aljub ", té una importància patrimonial extraordinària com a testimoni d'un passat medieval que va deixar pocs vestigis. Es vincula a la cultura ancestral de l'aigua de la nostra terra, ja que l'aprofitament dels recursos hídrics ha estat i és un aspecte definitori de la nostra societat i així s'ha manifestat des dels primers pobles que es van assentar en les terres d'Altea. les successives manifestacions culturals de la societat han deixat múltiples empremtes en el territori i una d'elles és aquest molí hidràulic d'època incerta , però situat entre els segles XIV al XVI, quan va haver de tenir la seva època activa.

El que coneixem com "l'Aljub" és l'estructura conservada d'un antic molí hidràulic vinculat a l'alqueria medieval de Bellaguarda i situat a una cota relativament alta de l'antic pujol sobre la qual més tard es va aixecar Altea, en particular al raval de Les Costeres al llarg de finals del segle XVII i el segle XVIII. Estaria proveït per una antiga sèquia, la denominada com Sèquia Blanca, que en època medieval podria donar aigua a aquest Molí de Bellaguarda des d'un ramal que ve de l'actual Pla del Castell; sèquia que servia a les demandes hidràuliques més antigues del territori alteà, i que corria pel denominat Caixer Alt "

"El Molí del Bellaguarda, o el "Aljub", tiene una importancia patrimonial extraordinaria como testigo de un pasado medieval que dejó pocos vestigios. Se vincula a la cultura ancestral del agua de nuestra tierra, pues el aprovechamiento de los recursos hídricos ha sido y es un aspecto definitorio de nuestra sociedad y así se ha manifestado desde los primeros pueblos que se asentaron en las tierras de Altea. Las sucesivas manifestaciones culturales de la sociedad han dejado múltiples huellas en el territorio y una de ellas es este molino hidráulico de época incierta, pero ubicado entre los siglos XIV al XVI, cuando debió tener su época activa.

Lo que conocemos como "l ́Aljub" es la estructura conservada de un antiguo molino hidráulico vinculado a la alquería medieval de Bellaguarda y situado a una cota relativamente alta de la antigua colina sobre la que más tarde se levantó Altea, en particular el arrabal de Les Costeres a lo largo de finales del siglo XVII y el S. XVIII. Estaría abastecido por una antigua acequia, la denominada como Sèquia Blanca, que en época medieval podría dar agua a este Molino de Bellaguarda desde un ramal procedente del actual Pla del Castell; acequia que servía a las demandas hidráulicas más antiguas del territorio alteano, y que corría por el denominado Caixer Alt."

 

Texte parcial del Catàleg de Ben Patrimonials d´Altea. Autors: Miguel del Rey, Pere Soler i Jaume Martínez

la cantonada del carrer de la Senyoria en Altea, per miguel del Rey

Al entrar en la vieja ciudadela de Altea, al atravesar la muralla por el Portal Vell encontramos una esquina. No es una esquina cualquiera, es la primera de las esquinas del pueblo, la que separaba la calle Mayor de la Calle de Senyoria. la esquina de sillería, nos dice aquello tan propio de la arquitectura..., que en la esquina se da el tono, se mide en parte el valor de la forma, como en las jambas de las ventanas, como en las puertas sobre los lienzos de las fachadas, en el alero.... el resto es plementería, muro continuo no adjetivado. Cuantas vueltas habrá soportado la esquina? ¿Y esperas…? “quedem al cantó”. “Al cantó estaré”. Tantos carros la han rozado que sus formas se desgastaron en una honrosa vejez. Los sillares, el cordón de borde, el cuerno de vaca superior, trazas de unas formas que intentan dar el tono del viario de una ciudad; porqué la forma es en el fondo lo que permanece en la historia.

En entrar a la vella ciutadella d'Altea, en travessar la muralla pel Portal Vell trobem una cantonada. No és un cantó qualsevol, és la primera de les cantonades del poble, la que separava el carrer Major del Carrer de Senyoria. la cantonada de carreus, ens diu allò tan propi de l'arquitectura ..., que a la cantonada es dóna el to, en ella es mesura en part el valor de la forma, com en els brancals de les finestres, com en les portes sobre els llenços de les façanes, en l'aler .... la resta és plementeria, mur continu no adjectivat. Quantes voltes haurà suportat la cantonada? ¿I esperes ...? "Quedem al cantó". "Al cantó seré". Tants carros l'han fregat els seus carreus que les formes es van desgastar en una honrosa vellesa. Els carreus, el cordó de vora, la banya de vaca superior, traces d'unes formes que intenten donar to del viari d'una ciutat; per què la forma és en el fons allò que queda en la història.